Allunyats de la natura

ALLUNYATS  DE  LA  NATURA

“Hi ha un llibre obert per a tots els ulls: la Natura.  Jean Jackes Rouseau

Sense títol10

La vida ha estat possible perquè els éssers vius tenim mecanismes per adaptar-nos al medi. Tenir coneixement i domini sobre els recursos necessaris per viure ens dóna un sentiment de seguretat i d’autonomia. Inherents a  aquest coneixement són el respecte i l’estimació vers tot allò que possibilita la nostra vida.

En una etapa en què la vida dels éssers humans estava vinculada molt directament al conreu de la terra, i les persones hi tenien proximitat, més o menys tothom tenia alguna relació que li permetia conèixer les característiques, les necessitats i les conseqüències de la interacció entre home i natura. La interacció permet observar, adonar-se de les necessitats i buscar l’equilibri per al mutu benefici.

Sembla, que a la nostra societat,la vida de les persones s’ha anat allunyant cada vegada més de la natura, perquè molts dels  llocs de treball hi són aliens, perquè gran part de la població viu en grans ciutats, per la tendència a la especialització extrema,… I aquesta manca de contacte amb el medi al que pertanyem sembla anar acompanyat d’una progressiva confusió i desorientació. És com si els membres de la societat, allunyats de la natura, perdéssim sentiment d’arrelament, deixéssim de saber-nos amos de la pròpia vida, es difuminés la pròpia capacitat de saber què ens cal en cada moment i de relacionar-nos d’una manera respectuosa i des de la cooperació amb el nostre entorn personal i natural.

No vull pas dir amb tot això que les civilitzacions menys desenvolupades tècnicament siguin millors, però amb tota seguretat n’hi ha que tenen una relació més harmoniosa amb la natura. Perquè la coneixen i saben que en depenen, la respecten i estimen. I això demostra una intel·ligència necessària.

En les anomenades cultures desenvolupades, es pot caure en una actitud de supèrbia basada en el desconeixement per excés d’especialització, d’artificialitat per llunyania i desconnexió del coneixement de la vida.  Desconnectats de les necessitats reals i dels valors, metafòricament podem “morir d’èxit”.

Mentre adquirim un coneixement científic cada vegada més gran, pot passar que a la vida quotidiana desenvolupem una existència que es va allunyant de la nostra pròpia naturalesa. Els estereotips socials i culturals poden crear unes expectatives i tenir una influència tan massiva, que la necessitat d’acceptació d’un mateix, l’evidència i el valor de les diferències, la recerca de comunicació autèntica, de suport,… ens acabin semblant quelcom superflu. Ens allunyem excessivament de la nostra pròpia naturalesa quan deixem de ser sensibles i de respectar les nostres necessitats, quan no som receptius a les persones del nostre entorn, quan ens oblidem d’observar i viure en contacte amb la natura,… Sovint ens creem unes necessitats i uns propòsits tan artificials, que deixem d’escoltar el que ens diu el cor. Aquesta dinàmica ens pot dificultar seguir connectats al sentit comú, a la natural saviesa interior que ens indicaria el camí de retorn al nostre equilibri.  Com he indicat a l’inici, crec que el coneixement veritable és indestriable del respecte i de l’estimació. Si en algun moment de la nostra vida detectem manca d’aquests dos valors, potser és que el coneixement que ens guia, o és força incomplet o no és veritable coneixement.

Vet aquí un relat, d’autor anònim, que ens il·lustra:

El vol de les oques

Sense títol11

A la propera tardor, quan vegis les oques adreçant-se cap al sud per passar-hi l’hivern, fixa’t que volen formant una V. Tal vegada t’interessi saber el que la ciència ha descobert entorn del per què volen d’aquesta forma. S’ha comprovat que quan cada ocell bat les seves ales produeix un moviment de l’aire que ajuda a l’ocell que va darrera d’ell volant en V. La bandada sencera augmenta almenys un 77% més del seu poder que si cada ocell volés sol. Les persones que comparteixen una direcció comuna i tenen sentit de comunitat poden arribar on desitgin de forma més fàcil i ràpidament perquè van donant-se recolzament mútuament.

Cada vegada que una oca surt de la formació sent immediatament la resistència de l’aire, s’adona de la dificultat de fer-ho sola i ràpidament torna a la seva formació per beneficiar-se del poder del company o la companya que va al davant. Si nosaltres seguíssim la saviesa innata d’una oca, ens mantindríem al costat d’aquells i aquelles que van en la nostra mateixa direcció.

Quan una líder de les oques es cansa, es posa a un dels llocs del darrere i una altra oca ocupa el seu lloc. Obtenim millors resultats si ens alternem en torns en les feines més difícils. Les oques que van darrere claquen (produeixen el so propi d’elles ) per encoratjar  a les que van al davant a mantenir la velocitat. Una paraula d’ànim produeix grans beneficis.

Finalment, quan una oca es posa malalta o cau ferida per un tret, altres dues oques del grup surten de la formació i la segueixen per ajudar-la i protegir-la. Es queden acompanyant-la fins que està novament en condicions de volar o fins que mor, i només en aquell moment, les dues acompanyants tornen a les seves bandades o s’uneixen a un altre grup. Si nosaltres tinguéssim la connexió amb la intel·ligència natural, que tenen les oques, ens mantindríem un al costat de l’altre recolzant-nos i acompanyant-nos. 

La vida ens interpel·la per tal que trobem la manera en què el progrés científic i tecnològic vagi agermanat amb el respecte als valors i ritmes que permeten emergir les qualitats més elevades dels humans. Aleshores construirem un progrés real.

Per sort, la Vida és tossuda i ens esmena els errors. Més tard o més d’hora, trobem necessàriament el camí de retorn a nosaltres mateixos.

Pilar Gasull

Sense títol12

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.